EL PAS DEL TEMPS; LES SIS EDICIONS:
Tot va començar amb diverses converses paral·leles, encapçalades sempre, per un jove, en aquells moments, de Moià, en Fortià Casas. De camí a Barcelona, de camí a la muntanya, en cotxe, en bicicleta, qualsevol manera i moment era bo per a ell parlar als seus companys de la seva gran però alhora petita idea. Així va enganxar Martí Padrisa, Oriol i Àngel Santamaria. Un equip que es va dedicar a explicar i buscar gent per a engegar el seu projecte.
Buscant i buscant, va sortir un grup de gent amb ganes de fer aquella bogeria: el director de l’encara no creada Banda Àuria, Martí Prats; el conegut moianès Eudald Pla; el cap d’organització durant anys Nyonyi Capdevila, que acabà animant el seu germà Guillem, entre altres, en aquestes que van fer una reunió i d’aquí la festa.
Primer de tot calia enriquir la història de la cabra d’or, “Al Castell de Sant Andreu hi ha una cabra d’or amagada sota terra”. Després van anar a trobar Ramon Tarter, historiador i gran coneixedor de les històries moianeses. Ell va acceptar el repte i en una sola nit va acabar d’escriure i enriquir la història amb una barreja d’altres històries del Moianès. També va decidir que hi hauria d’haver un grup de teatre que anés explicant la història durant tot el dia, i ho va explicar al equip organitzatiu i poc temps després, va ser ell qui es va encarregar de la comissió de teatre.
El primer ja estava fet, anaven pel segon, parlar i convèncer a l’ajuntament.
No va ser fàcil, l’ajuntament no va donar la seva acceptació de principi, però van decidir que ho farien igual, amb l’ajuda de l’ajuntament o sense; però clar, si no tenien l’ajuda de l’ajuntament, haurien de tenir l’ajuda del poble, i així va ser com va sorgir la primera reunió a la plaça de l’Església de Moià, amb el lema: “Hem trobat la Cabra d’Or!”. El cartell va crear molta expectació i la plaça es va omplir, el dia de la trobada. La gent estava esperant amb ganes, a veure on era la cabra d’or, i de sobte, de darrere el carreró del cau, va aparèixer un joglar molt caracteritzat que va començar explicant la nova història de La Cabra d’Or, per ficar tothom en context.
Després d’aquella reunió/presentació, tot va ser diferent: l’equip ja era més gran, i no tan sols estava format per joves, sinó que també hi havia adolescents, adult i fins i tot veterans. Faltaven poc menys de 2 mesos pel 10 d’agost de 2010, i el rellotge corria a contracorrent.
“La Cabra d’or” ja tenia data, organització i història, però com a totes les festes faltava música personal de la festa. I així va ser, com tot, amb molta rapidesa, Martí Prats va agafar les rendes i va començar a demanar participació i ajuda a tots els músics que hi havia per la contrada. Amb tot això, va sorgir el ball de la cabra, però no seria fins l’any següent que sorgiria la comissió de danses, a mà de Montse Ruano, i amb ella les primeres danses de “La Cabra d’Or”.
Els dies van anar passant, i havent decidit que es faria un sopar medieval a càrrec d’una empresa medieval i que Quico Palomar seria el músic que tocaria al concert de la nit, amb quatre “pedrots” que marcarien un escenari, el dia va arribar, i amb ell començà la festa.
Tot i haver estat quedant unes setmanes abans de la festa, els organitzadors de la primera edició, sempre han reconegut que la majoria de la festa va ser improvisada, com per exemple el ball de la fosa, o la baixada pel dret de la muntanya del Castell de Sant Andreu el primer dia. Si per algú no li havia quedat clar, la festa durava des del primer dia a les set de la tarda fins el dia següent a les quatre de la matinada – de l’endemà, per tant la festa realment ocupava 3 dies –. .
Per estrany que sembli però, la gran improvisació de les hores, encara dura ara.
La festa va acabar, i se’n va anar cap a llocs que ningú esperava. Durant tot el 2011, centenars de nens, més que joves, demanaven on era “La Cabra d’Or”, si tornaria a sortir l’agost següent. Els primers organitzadors van reconèixer que realment va ser la il·lusió dels nens que els va fer continuar amb la festa.
Any rere any la cosa anava creixent. S’afegien balls; com per exemple el de cabretes de la mà de Marta Miró i Marta Fargas o el de cabrons uns anys després a càrrec de Berta Prats i Lluís Cascales, i amb tot això la formació de la Contrabanda Àuria a càrrec de Estrella Vallejo, Berta i Gisela Iglesias. S’afegiren també escenes teatrals, com és el cas de la baralla de Bernat i Planella a la plaça del Colom de Moià, o la disputa entre l’enviat de Planella i Bernat al carrer Sant Antoni. Es va canviar també el tema del sopar medieval, que al 2013 va començar a ser organitzat per diferents comerços de la contrada, en comptes de per una empresa medieval. Tot de novetats i canvis que han sortit d’idees del poble més que de l’organització.
Ara som al 2016 i des d’aleshores ha “plogut molt”; han passat quasi 6 anys, 6 edicions, 4 Bernats, 4 Dolces, 20 portadors, 16 portadores, 50 músics, 70 ballarins, 25 actors, gairebé 100 organitzadors... i el més important, milers de persones que any rere any repeteixen i vénen a gaudir de la gran festa.
Durant aquells dos dies, Moià es tenyeix de festa, de festa medieval.
Moià i amb ell els vilatans, tornen més de sis-cents anys enrere.
Caracteritzacions a les botigues, als carrers i a les portes, la gent del poble caracteritzada com si tornessin al mil tres-cents i escàs, gaudeix del que és una gran festa, i surt al carrer per veure a la Cabra de dalt a baix; com si fos el primer dia, traient la seva llet màgica de dintre les mamelles.